martes, 24 de enero de 2023

Sobre la asistencia sexual.

 


                


A raíz del debate sobre asistencia sexual, me gustaría aportar mi granito de arena en forma de reflexión. Tuve la oportunidad de participar en el Fórum de Ciudades Abolicionistas hace unos meses en Barcelona y aprovecharé para compartir parte de mi ponencia. 

La asistencia sexual es prostitución especializada en personas discapacitadas, mayoritariamente, hombres discapacitados. Te la pueden presentar bajo otro envoltorio y una retórica pro derechos de las personas con dispacacidad, pero no nos engañemos es prostitución. Y la prostitución, como dice Rosa Cobo, es una relación de poder y explotación sexual en un contexto de capitalismo global, aunque ésta se ejerza por parte de un varón con discapacidad.

La especialización es un rasgo distintivo porque en la mayoría de casos las mujeres prostituidas tratan con discapacitados severos y necesitan tener una mínima formación para saber lidiar con sondas, tratar con cuerpos inmóviles, que no controlan la saliva y saber reaccionar ante imprevistos sanitarios. Esta formación suele ser proporcionada por las mismas entidades que ya están ofreciendo entre sus servicios hacer de puente entre las asistentes sexuales/prostitutas y sus usuarios.

La mecánica de la asistencia sexual no dista mucho de la prostitución tradicional: Te desvisten, te masturban, te realizan felaciones, introducen el pene en la vagina.

Hay quienes ven en la prostitución un proceso terapéutico y son los mismos terapeutas quienes hacen de mediadores entre la prostituta y su paciente. En cambio, otras entidades rechazan de pleno esta idea de terapia, porque les coloca en una situación de “pacientes”. Así que ellos defienden la prostitución como un recurso más al servicio de hombres discapacitados. Ellos quieren ser usuarios, agentes, como cualquier otro putero y defienden este privilegio patriarcal de acceso al cuerpo de las mujeres.

Hay diferentes grados de asistencia sexual. Por un lado está la que permite el acceso al propio cuerpo a través de la masturbación, donde las manos del/la asistente guían las manos de la persona que no puede tocarse. Ofrecen este servicio como“Mis manos, tus manos”… Por otro, puedes ir más allá con una infinidad de prácticas adaptadas a la situación de discapacidad, incluida el bondage. Entidades como Tandem Team, en su página web haga referencia a gestión de deseos eróticos infrecuentes.

Con diferencias de grado, estos planteamientos convergen en la consideración el sexo como un derecho, del deseo sexual como un derecho, que es posible ejercer a través de la mercantilización del cuerpo de las mujeres, que son vistas desde esta lógica del sistema prostitucional como un recurso más, como un objeto para el placer ajeno, en el caso que nos trae para hombres que tienen dificultades o impedimentos físicos para tener sexo. Defienden que es un recurso más, como lo puede ser tener una asistente personal o una cuidadora. Sostienen que el sexo es una actividad como comer y beber, actividades que en muchos casos no pueden realizar de manera autónoma, y no acaban de entender la diferencia entre depender de otra persona para comer, vestirse o asearse a que sea facilitadora de su placer. Y es que tal y como sostiene Sheyla Jeffreys, en las sociedades de dominación masculina, la expectativa de que la enfermera te masturbe, al igual que te da de comer o te lava la cara es una expectativa habitual por parte de los varones.

 

De normalizarse este planteamiento, la asistencia sexual comprometería las figuras femeninas de determinadas profesiones asistenciales, como cuidadoras, enfermeras, asistentes personales. Desde luego que no es lo mismo que tu asistente te asee, vista, dé de comer, ayude en gestiones del día a día, incluso que pueda ayudarte a preparar para una relación íntima con tu pareja, o para el autoplacer, a que sea ella la que te proporcione ese placer como una función más de su trabajo, como sostienen algunos.

 

ASISTENCIA- ASESORAMIENTO.

Es importante que diferenciemos asesoramiento sexual de asistencia sexual. El asesoramiento profesional sexológico, es en el que profesionales formados ayudan a personas con discapacidad y a sus familias a profundizar en la dimensión de la sexualidad, dando herramientas y competencias para mejorar en la intimidad, en relaciones interpersonales, te proporcionan información sanitaria sobre anticoncepción y sexo seguro que prevenga, tanto las enfermedades e infecciones de transmisión sexual, como los embarazos no deseados. Hacen un trabajo profesional fundamental, no solo para personas con discapacidad sino también para la población en general.

Resuelven dudas, trabajan sobre el autoconcepto, el estigma, enseñan a discapacitados psíquicos a no masturbarse públicamente, a las mujeres a identificar relaciones abusivas, etc.

 Ahora bien, tal y como afirma el sociólogo e investigador Ballester, una cosa es esto, y otra muy diferente la asistencia sexual, entendida como un servicio directo de activación de tu excitación.

Soy abolicionista y por tanto, no puedo defender una excepción a la explotación sexual mujeres, a la violación de mujeres, porque los hombres sean discapacitados. Defiendo que las personas discapacitadas tienen derechos y también obligaciones morales y legales para tratar a los demás con misma la dignidad que ellos merecen.

La asistencia sexual es prostitución de mujeres vulnerables, pobres, precarias, inmigrantes sin papeles que de regularse esta figura, se verían todavía más expuestas en sus lugares de trabajo y tendrían que aceptar determinadas prácticas sexuales para poder trabajar.

El sexo facilitado enseña una forma de sexualidad despersonalizada y cosificadora y requiere que una mujer sufra abuso emocional y/o físico. La prostitución es violación de mujeres a cambio de un pago.

 

ENTIDADES QUE PROPORCIONAN ASISTENCIA SEXUAL.

La asistencia sexual se está produciendo a día de hoy. Muchas entidades ya están intermediando dentro de los márgenes de la ley entre prostitutas y usuarios de su asociación. Para evitar que les acusen de proxenetismo, hacen de puente y a la hora de negociar se retiran. Así no saben, o no quieren saber, que hay contraprestación económica. Hablan de que hay una bolsa de voluntarios sexuales, pero me esto no deja de ser más un señuelo para normalizar la prostitución con hombres discapacitados.

Encontramos en nuestro país diversas organizaciones que trabajan en favor de la asistencia sexual y la ofrecen.

- Sex assistent, proyecto internacional y de índole académica y de investigación sobre sexualidad en diversidad, creado en Barcelona en 2012 que va tomando forma en distintas provincias.

- Asociación Nacional de salud sexual y discapacidad.

- Tandem Team, también aquí en Barcelona, con un proyecto llamado tandem intimity que hacen de puente entre acompañantes y discapacitados. Estos acompañantes pueden ser “voluntarios” o desde la “intimidad usuario-asistente”. Se trata de la primera propuesta explícita de asistencia sexual.

- Aspasia Canarias: ofrece un protocolo de mediación para terapeutas sexuales y que por vocación, acceden a mantener encuentros íntimos con demandantes de sexualidad.

- Baleares tenemos a ASPACE, Fundación parálisis cerebral dentro de las intervenciones que contempla la figura del asistente sexual, convirtiendo a ASPACE en el único centro a nivel nacional que hace uso de sus servicios. Según su propia web la figura de este asistente no mantiene ningún tipo de relación sexual con la persona usuaria, pero sí consigue crear una atmósfera íntima para que desarrolle su sexualidad.

 

¿CÓMO OPERAN ESTAS ENTIDADES? Salvo en algunos países donde la figura está regulada específicamente, normalmente operan bajo el paraguas de la legislación de la prostitución. En España, sabéis que es delito el proxenetismo pero la prostitución no es ilegal. Por ello, es importante que podamos tener en la mayor brevedad posible una legislación abolicionista.

¿Cómo está el marco normativo comparado?

Suiza ha regulado la asistencia sexual. Es posible un encuentro periódico, donde es necesario que los asistentes tengan un certificado de capacitación, una diplomatura universitaria y su actuación está remunerada. Es privada, no concertada por la administración. No se recomienda repetir con el mismo asistente para no generar enganches.

Alemania: No está regulada específicamente, pero está bajo el paraguas de la la prostitución que es legal.

Bélgica, Holanda sí han regulado la asistencia sexual.

Países abolicionistas no es legal.

Países Bajos, Dinamarca y algunos territorios de Australia la asistencia sexual sí está regulada y subsidiada por el estado.

En Francia no es legal, aunque Macron ha vuelto a abrir el debate, a pesar de que el Comité nacional de ética se posicionara en 2012 en contra de la regulación por tratarse de prostitución. “No es posible dar a la ayuda sexual un estatuto profesional como cualquier otro, por respeto al principio de la no utilización mercantil del cuerpo humano”.

Inglaterra no está contemplada esta figura en ninguna ley.

Quienes defienden los conciertos de la asistencia sexual ¿bajo que argumentos reclaman la concertación de la prostitución?

1. El derecho al autoerotismo y a tener sexo.

2. La función social i/o terapéutica que cumple con las personas con discapacidad. En algunos casos lo prescriben profesionales.

3. Porque consideran que ayuda a evitar agresiones a terceras personas, y que por tanto, evita el riesgo de asalto a personas vulnerables, presuponiendo que existe en los hombres un instinto sexual irreprimible e irrefrenable…

4. Y evitar que sean las propias madres de los hijos discapacitados, quienes tengan que masturbar a sus hijos, ante la desesperación sexual. Cuando te ponen en este extremo, ante la tesitura de incesto o asistencia sexual, entiendo que mucha gente de buena fe, se incline por lo segundo. Ahora bien, esto es un sofisma, un falso dilema que actúa como señuelo.

El sexo no es una necesidad equivalente al comer, beber por mucho que Maslow lo jerarquizara en su pirámide de necesidades. Es una premisa falsa. Necesidad es comer, beber, que te muevan, que te aseen, porque de no hacerlo puedes morir. Y es cierto, que no tenerlo puede generar mal estar emocional y frustración. Pero hay que saber gestionarlo, valorando otras cosas en la vida y no confundir deseos con derechos.

Y efectivamente, que la sexualidad forma parte de la dimensión personal e interpersonal, íntima, ahora, ha de estar basada en la reciprocidad, igualdad y libertad. Y es más que evidente que si hay transacción económica se vulnera la autenticidad de una relación íntima. La prostitución es la negación de la vivencia de la sexualidad.

El sexo no es un derecho. Si lo fuera, el estado debería velar por su provisión y entonces debería poder darse la concertación sexual que demandan algunas entidades. Porque de ser un derecho, que yo no puedo ejercer, en este caso porque tengo una discapacidad que es una barrera, ¿dónde ponemos entonces los límites una vez abierta la veda? Porque si es posible concertar para los discapacitados, a continuación levantarán la mano los tímidos, los feos, los incélibes involuntarios, los que carecen de habilidades para relacionarse o ligar. Si el sexo es un derecho...

Por otra parte, si el estado debe hacerse cargo de mis deseos, entonces cualquier práctica sexual sería lícita pues obedecería a la satisfacción de algo tan subjetivo como es un deseo. Porque si estamos trabajando sobre el plano de garantizar la excitación, cualquier persona lo podrá pedir, y podrá hacer peticiones de lo más imaginativas, siempre humillantes y deshumanizadoras para las mujeres, reducidas a orificios y receptoras de la violencia y misoginia que padecen. Es lo que hay en la red a través de la pornografía construyendo el imaginario simbólico de la sexualidad…

Los deseos no son derechos. Si se regulara la asistencia sexual, que es prostitución, hasta el punto de hacer concertaciones sociales por parte de las administraciones públicas se normalizaría y proyectaría la prostitución como algo socialmente correcto y de esta manera por supuesto aumentaría la demanda. A su vez, supondría la aparición de un mercado paralelo, clandestino y sin normas donde los hombres podrán realizar todo tipo de prácticas que la regularización no contemplaría por su violencia o humillación, y donde acabarían las chicas más vulnerables. Que es exactamente lo que ha sucedido allí donde se ha legalizado la prostitución. Conocemos el caso de Alemania.

Reconocer el derecho a acceder a la prostitución y pretender que forme parte de una prestación más dentro del catálogo de servicios sociales, es absolutamente injustificable y reprobable. Una puerta muy peligrosa que no se debe abrir porque que avalaría la confusión de deseos y derechos y legitimaría la explotación sexual de mujeres y niñas.

De nuestra legislación, no se deduce la posibilidad de concertación de la asistencia sexual.

España ratificó la Convención Internacional de los Derechos de las personas con discapacidad en 2007. En 2003 aprobábamos la ley de accesibilidad universal inspirada en los principios de vida independiente. Autonomía que se refuerza con la ley la ley 39/2006 de autonomía personal que regula una figura esencial como es la de la asistencia personal.

 

La ley Orgánica 2/2010 de 3 de marzo de salud sexual y reproductiva y de IVE reconoce expresamente los derechos sexuales y reproductivos de las personas con discapacidad, ahora bien, lo dice claramente la ley sin más límites que los derivados del respeto a los derechos de las demás personas y al orden público garantizado por la Constitución y las Leyes.

Y aquí me detendré un momento. Los derechos sexuales y reproductivos son derechos humanos. Estos engloban el derecho a la libertad sexual, a la autonomía, la integridad, la seguridad, la privacidad sexual, la equidad, el derecho al placer, a la expresión sexual emocional, entre otros.

Por tanto, comprar a una mujer vulnera estos principios de libertad sexual, ya que ésta excluye la coerción, la explotación y los abusos sexuales en cualquier tiempo y situación de vida. Vulnera el principio de equidad sexual, el derecho al placer sexual como fuente de bienestar físico, psicológico, intelectual y espiritual, que se vulneran de pleno en la prostitución.

Y si una cosa es tener derechos sexuales y reproductivos, otra bien diferente es arrogarme el derecho al sexo y que el estado si yo no puedo por mis propios medios, me lo provea.

A nivel europeo, El Parlamento europeo, en una de sus últimas resoluciones define la prostitución como una forma de esclavitud incompatible con la dignidad humana y sus derechos fundamentales y donde todos los actos íntimos se rebajan a un valor mercantil y el ser humano queda reducido a mercancía o instrumento a disposición del cliente.

Este es el marco normativo que tenemos. Pretender que el estado reconozca el derecho a la asistencia sexual, como si fuera consecuencia de la legislación existente es dar un salto lógico al vacío, pues esa posibilidad no se deduce del marco normativo.

La prostitución tiene que ver con el patriarcado y dónde nos ha colocado a las mujeres, tiene que ver con la globalización neoliberal y la desigual distribución de poder y renta entre hombres y mujeres, con la banalización del sexo como objeto de consumo.

Como dice Ana de Miguel, es una escuela de desigualdad humana que destruye la idea de que el sexo pueda estar relacionado con el placer de las mujeres. En la prostitución nos jugamos el propio concepto de lo que es un ser humano y lo que toleramos como sociedad. Es la aniquilación de la idea del sexo como reconocimiento, del gozo mutuo, de la libertad, del placer. Es una práctica incompatible con las sociedades formalmente igualitarias.

Y nos llamarán puritanas, neomonjas y nos dirán que no hay que moralizar el sexo. Y ¡¡¡¡por supuesto que vamos a moralizar el sexo, porque forma parte de las relaciones humanas, y la moral versa sobre las relaciones humanas, y porque no moralizarlo significará seguir haciéndole el juego al patriarcado, al neoliberalismo sexual y a la opresión de las mujeres!!!

Las relaciones sexuales no han significado nunca lo mismo para las mujeres que para los hombres, y a lo largo de la historia ha existido una doble moral. Lo que era bueno para los hombres era malo para las mujeres y viceversa.

Mientras que la prostitución está destinada a la satisfacción sexual de los hombres, para las mujeres el marco normativo era no tener relaciones sexuales promiscuas.

En el caso de las mujeres discapacitadas, utilizar la justificación del sexo facilitado podría ser la coartada perfecta para que sus cuidadores varones pudieran abusar de mujeres a su cargo.

Y aquí es interesante ver qué estan diciendo las mujeres con discapacidad, cuáles son sus principales reivindicaciones.

CERMI, el Comité español de personas con discpacidad, a través de la Fundación CERMI Mujeres ha presentado una serie de alegaciones bastante ilustrativas a la ley de libertad sexual. Reivindicaciones del colectivo de mujeres discapacitadas, que son acabar con la práctica de la esterilización forzada de personas con discapacidad, una mejor protección de las mujeres discapacitadas frente a las agresiones sexuales y preservar su indemnidad sexual y abordar la cuestión de la validez del consentimiento prestado en aquellos casos en los que la violencia sexual es ejercida contra mujeres con capacidad legal modificada.

Así que las mujeres con discapacidad organizadas están más preocupadas en no ser objeto de abusos sexuales, que en poder acudir a la prostitución.

Es más, ¿contratan los padres y madres de chicas discapacitadas un gigoló a sus hijas cuando cumplen la mayoría de edad? ¿O se plantean en la misma medida para sus hijas discapacitadas psíquicas lo mismo que otros padres para sus hijos? ¿Qué pasa aquí? Lo mismo que sucede en la sexualidad sin discapacidad, que la sexualidad de mujeres y hombres está construida de manera diferente bajo la dominación masculina.

La imagen vendida por la pornografía, la prostitución, la ficción audiovisual, la hipersexualización condicionan entre toda la población el imaginario de la sexualidad, marcan las prácticas sexuales y las expectativas, donde las mujeres son objetos al servicio del placer masculino. Y esto también se da entre el colectivo de hombres con discapacidad.

YA PARA ACABAR, Y A MODO DE CONCLUSIÓN:

1.Ofrecer servicios sexuales a personas con discapacidad es una manera de normalizar la industria proxeneta y mejorar su imagen.

2. A través del señuelo la función social o terapéutica de la prostitución y el discurso pro derechos, se está intentando blanquear la prostitución y lo que representa. El envoltorio es de activismo, las sexualidades diversas, los cuerpos divergentes, no normativos que convierten a los hombres con discapacidad en un nicho de mercado del sistema prostitucional, al igual que lo son también los mayores en las residencias.

3. Es curioso que en este intento de edulcoración de la explotación sexual de mujeres, lo revistan de una retórica como si fuera algo más que prostitución, con el reclamo del contacto emocional, la ternura, la intimidad... Táctica que vemos con el alquiler de vientres, donde las madres de alquiler son convertidas en criaturas angelicales al servicio de otros para que cumplan sus sueños.

4. La llamada asistencia sexual es un eufemismo por el cual los hombres discapacitados, disfrutan, como el resto d hombres, del sistema prostitucional, institución patriarcal por excelencia.

5. Es cínico hablar del derecho a la autonomía sexual y acudir a la explotación sexual de mujeres. En realidad, lo que quieren algunas entidades es que los hombres discapacitados puedan explotar mujeres en las mismas condiciones en que lo haría cualquier otro putero sin discapacidad, perpetuando un sistema prostitucional que pone a las mujeres y en particular a las más vulnerables a los pies de los caballos para satisfacer sus deseos.

6. La satisfacción sexual no es un derecho, por tanto, no es exigible a nadie que nos la proporcione, y ni mucho menos el estado debe hacerse cargo de la explotación de mujeres. Estaríamos ante un estado proxeneta.

7. Una posición abolicionista de la prostitución es incompatible con la asistencia sexual entendida como oferta de relaciones sexuales pagadas.

Por tanto, la única regulación que cabe es desde el abolicionismo de la prostitución.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


miércoles, 25 de abril de 2018

Per la humanització dels parts i les bones pràctiques obstètriques




Avui horabaixa, la Comissió de Salut del Parlament ha aprovat per unanimitat una proposició no de llei del Grup Socialista, a la que s'han adherit els altres grups d'esquerres, per avançar en la humanització dels parts i en les bones pràctiques obstètriques.

Cal recordar que les Illes Balears han estat una comunitat capdavantera en l'atenció al part normal i volem que ho segueixi sent. Pensam que tenim un marge de maniobra per apropar-nos als estàndards recomanats per la OMS relatius a bones pràctiques obstètriques.

Ja al 2003, els socialistes, vàrem incorporar a la llei de salut de les Illes Balears els drets de la dona durant la gestació, el part i el puerperi, per tal de què les dones poguessin obtenir tota la informació en termes comprensibles, rebre l’atenció professional adequada, poder triar les diferents opcions de part, ser les protagonistes de les seves decisions, tenir el nadó al seu costat des del naixement i durant tota l’estada hospitalària, recursos per la lactància materna etc. Aquesta llei també contemplà els drets del nadó, així com els drets comuns dels pares i de les mares.

Des de llavors, els centres disposen d'elements que faciliten la relaxació i el confort de la dona i la parella com són la música, pilotes de massatge i al 2009 es posava en marxa la primera banyera de part a l’hospital d’Inca (la segona al conjunt de l’estat) una banyera que a dia d’avui també és a Eivissa i que té una creixent demanda. S'ofereix a les dones la possibilitat de triar un o diversos mètodes per al control del dolor i que es puguin moure i triar la posició durant el part d'acord a les seves necessitats i preferències. L’hospital d’Inca també és pioner en la introducció del gas medicinal Eutonox, com una opció més d’analgèsia, alternativa a la epidural. Tot això sense renunciar a elements tecnològics per realitzar un monitoratge i un control del benestar fetal adequat a les recomanacions internacionals.

A Balears, ens avançàrem molt a l’Estratègia Nacional d’Atenció al Part Normal al Sistema de Salut i a la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes que respecte a les qüestions de salut i gènere, proposen evitar la patologització i la medicalització del part, afavorir l’apoderament de la dona, possibilitar la recerca d’autonomia i autoresponsabilitat en la presa de decisions i assegurar la salut de la mare i de la criatura.

L'OMS diu que totes les dones tenen dret a rebre el més alt nivell de cures en la seva salut, la qual cosa inclou el dret a una atenció digna i respectuosa de l'embaràs, del part, el seu puerperi, i el dret a no sofrir violència ni discriminació. Aquesta organització de referència, defineix de manera clara quines són les pràctiques recomanades per a la humanització del part. Permetre que les dones prenguin decisions sobre la seva cura, l’ acompanyament continu durant el procés de part, llibertat de moviment i posició durant el treball de part i part, evitar pràctiques de rutina com l’episiotomia, rasurat, enema o monitoreig  fetal electrònic, permetre la presa de líquids i aliments en el treball de part, restringir l'ús d'oxitocina, analgèsia i anestèsia i limitar la taxa de cesària al 10-15%.

Durant la darrera dècada hem avançat en la filosofia de què el part és un procés fisiològic i que per tant, hem d’evitar la excessiva medicalització per atendre el part de manera respectuosa, millorant la qualitat assistencial, a l’hora que es mantenen els nivells de seguretat per la mares i les seves criatures.

L’any 2009 el Ministeri de Sanitat va editar els estàndards i recomanacions per a maternitats hospitalàries, publicant el 2010 una Guia de pràctica clínica sobre l’atenció al part normal, que aporta una extensa llista de recomanacions que es recullen a la estratègia d’atenció al part normal en el Sistema Nacional de Salut. Malgrat això, aquesta Estratègia és insuficientment analitzada en el conjunt dels seus indicadors.

El conjunt dels hospitals públics de les Illes Balears posseeixen protocols d’atenció al part normal, ara bé, analitzant les dades sobre cesàries, episiotomies, epidurals i tipus de part instrumental per hospital, podem afirmar que cal donar-li una empenta a aquesta estratègia per unificar criteris, garantir la igualtat en la qualitat assistencial i acostar-nos als estàndards recomanables de l’atenció al part normal.

L’OMS referia en 1985 com a criteri de qualitat una taxa de cesàries entre el 15% dels parts. A més, recentment, en el 2015 conclou que les cesàries són eficaces per salvar vides de mares i criatures, sols quan estan indicades per motius mèdics. S’indica que a nivell poblacional les taxes superiors al 10% no estan associades a aquests objectius. Hospitals que aposten per parts de baixa intervenció amb protocols estandarditzats i obstetres conscienciats, les cesàries es mouen entre el 12% i el 20%. En els hospitals privats les xifres poden superar el 50% dels parts.

El darrer informe realitzat pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat (2013) situa a Balears l’any 2011 en la posició sisena del rànquing  de les disset Comunitats Autònomes, amb una taxa de 20,50% del total, quan la mitjana era del 21,88. Quedam enfora del País basc, amb una taxa del 12,64%, però també lluny d’Extremadura, amb un 27,49%.

Cinc anys després d’aquest informe, estam en una taxa del 19,7%, però amb diferències molt significatives entre els diferents hospitals de Balears. Son Espases té una taxa de cesàries del 29,4%; Son Llàtzer 16,1%; Manacor 13,8%, Inca 18,4%; Mateu Orfila 26,3; Can Misses 13,6% y Formentera 18,6%. La qual cosa evidencia que hi ha marge de millora per escurçar distància entre hospitals i per ajustar-nos a les recomanacions de la OMS.

L’estudi “L’atenció al part normal als hospitals públics de les Illes Balears. Adequació a les recomanacions de l’Estratègia d’atenció al part normal en el Sistema de Salut” publicat el 2016 dona llum respecte diferents indicadors.

Aquest estudi conclou que Son Llàtzer, seguit de l’Hospital de Manacor són els hospitals que presenten les xifres de parts naturals més altes. I En canvi, la taxa més baixa la trobam en Son Espases, cosa també comprensible, al ser hospital de referència i si hi ha alguna complicació se deriva aquí, amb una diferència d’un 15% entre la taxa més alta i la més baixa.

Altres indicadors com el part instrumental, episiotomies i analgèsia són analitzats evidenciant que en tots els hospitals el més utilitzat és la ventosa, suposant el triple que l’ús de fòrceps, tal i com recomana l’Estratègia Nacional.

Pel que fa a les tendències dels darrers anys, Can Mises, Manacor i Inca han augmentat els parts instrumentals, mentre que Son Espases, Son Llàtzer i Mateu Orfila han registrat una disminució d'aquests parts instrumentals.

Respecte a les episiotomies, a pesar de què és una pràctica no recomanada, l’ Hospital Mateu Orfila la va practicar en el 21% dels parts, el que suposa quatre vegades més que les realitzades a l' Hospital Comarcal d’Inca.

Pel que fa al maneig del dolor, veiem que l’ús d’epidurals va en augment en quatre hospitals i es redueix a Manacor i Inca. L’any 2014 la diferència entre Son Llàtzer i Inca va ser de 40 punts.

L’evidència científica fa anys que pressiona cap un canvi de model més humanitzat i respectuós i les dones cada vegada estan més conscienciades dels seus drets durant l’embaràs, el part i puerperi.

Es més, segons alguns estudis recents el 7% de les dones asseguren haver patit violència obstètrica.

Hem d’avançar en el respecte dels processos naturals de parts de baix risc. Segons dades de l’informe del ministeri avaluat el 2012, en el 46% dels parts en el SNS es realitzen amniotomies, trencament artificial de membranes. En el 3,3% dels parts en el SNS es realitza la estimulació amb oxitocina, per damunt del estàndard desitjat (manco del 10%.)

-         Hi ha un 19,4 % dels parts induïts, per damunt de l’estàndard de la OMS que a més indica que “cap regió geogràfica pot tenir un índex de treballs de part induïts major del 10%

-         Un 87,4% dels parts en el SNS són atesos en posició  litotomia, és a dir, posició supina i amb les cames aixecades.

-         Una dada positiva és que a Espanya el 2010 es practicaven més del 82% d’episiotomies i actualment ronda el 45%.  La OMS recomana no superar el 15% i segons entitats com El Parto es Nuestro, de les 176.000 realitzades, 113.000 no s’haurien d’haver duit a terme.


Si presentam aquesta proposició no de llei és perquè tenim marge d’actuació per homogeneïtzar criteris entre hospitals, compartir i extrapolar bones pràctiques, formar millor els i les professionals i començar a estudiar i apostar per noves opcions innovadores d'atenció al part com són les cases de naixement. Aquestes "cases de naixement" són espais integrats a la xarxa pública, que garanteixin l’opció del part natural a les dones que vulguin parir d'aquesta manera. Espais íntims, càlids, sense llum i sense renou, on les dones estan tranquil·les i a gust. Unitats que evitant les instrumentalitzacions innecessàries respecten els temps fisiològics, permeten que el cos de les dones es prepari. I això es reflecteix després en el descens del nombre de cesàries. Cada cop més països aposten per aquest tipus d’infraestructures on les dones tenen més probabilitats d’acabar el part sense intervencions innecessàries.

A Espanya, l’hospital valencià de Manisses va ser pioner a obrir una casa de parts l’any 2014, però també s’ha posat en marxa al hospital Nuevo Belén, a Madrid. A Catalunya la Generalitat projecta a obrir cases de naixements en hospitals públics per aprofundir en aquest model. 

Els acords aprovats per unanimitat han estat:

   -  El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a impulsar l’estratègia de salut al part normal, unificant, cohesionant i actualitzant els criteris i protocols per a garantir els drets de les dones gestants i les seves criatures.

   - El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a identificar les bones pràctiques i exportar-les al conjunt dels hospitals, per tal d’evitar la instrumentalització del part normal i oferir una atenció més humanitzada.

  - El Parlament de les Illes Balears insta a continuar la formació de professionals per actualitzar coneixement i habilitats pràctiques, com element clau per a la modificació de rutines apreses i millorar la qualitat de l’atenció, basant-la en la evidència científica.

   - El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a estudiar la experiència i viabilitat de projectes com són les cases de naixement.




jueves, 21 de septiembre de 2017

Pla autonòmic contra l'explotació sexual de dones i nines


Dia 23 de setembre és el Dia Internacional contra l’explotació sexual i la trata de persones. El tràfic d'éssers humans és l'esclavitud del nostre temps. Suposa una profunda violació dels drets humans, de la dignitat i de la llibertat de la persona i constitueix una forma de delinqüència greu, que en la majoria de les ocasions implica a organitzacions delictives a les que proporciona importants beneficis basats en la utilització de les persones amb diferents finalitats d'explotació.

La trata afecta a més de 20 milions de persones a tot el món. Dades de les Nacions Unides estimen que el 79% de les persones víctimes de tracta ho són amb finalitat d’explotació sexual. Les dues terceres parts de les víctimes de tracta són dones. El negoci de la tracta és dels tres més rentables del món, per darrera del narcotràfic, movent més de 32.000 milions de dòlars a l’any.

L' Oficina de Nacions Unides contra la Droga i el Delicte en Europa estima que només es detecten 1 de cada 20 potencials víctimes de tracta amb fins d’explotació sexual.

A Europa, es calcula que unes 500.000 dones treballen en la mal anomenada indústria del sexe. La majoria arrela en territori espanyol.

La prostitució és una de les principals causes de la tracta amb finalitats d'explotació sexual. Subdesenvolupament i prostitució van intrínsecament de la mà. El 90% de les dones que exerceixen la prostitució són dones immigrades i, segons informes policials, majoritàriament víctimes de la tracta.

Organitzacions  com Metges del Món han alertat de que les Illes Balears és una de les comunitats amb més  proporció de consum de prostitució i que els joves de les illes són més propensos a consumir prostitució que a la península.

Un recent informe elaborat pel Grup d’Estudis de la Prostitució a les Illes Balears (GEPIB) conclou que a les nostres illes unes 2350 dones ofereixen serveis sexuals i que al voltant de 100.000 homes fan ús de la prostitució cada any a Balears. Entre 4700 i 4900 homes de les nostres illes recorren de manera freqüent a la prostitució, amb la compra de cinc o més serveis sexuals al més. Aquest informe calcula que a l’arxipèlag es mouen uns 50 milions d’euros anuals, malgrat aquesta és una estimació a la baixa.

L'explotació sexual és una forma d'esclavitud, un exercici de violència de gènere, una vulneració dels drets humans i una cruel manifestació de la desigualtat i de la feminització de la pobresa. Per aquesta raó la  Llei 11/2016, de 28 de juliol, d'igualtat de dones i homes aprovada al Parlament de les Illes Balears l'any passat atorga drets a les dones explotades sexualment, perquè les hem incorporat com a víctimes de la violència sexual, i per tant, susceptibles d’un especial protecció per evitar-ne la seva discriminació.

Ara bé, el Grup Socialista, conscient de què hem d’anar una mica més enllà, hem presentat una proposició no de llei amb les altres forces d'esquerres i que ha contat amb el suport unànime de la comissió d'assumptes socials i drets humans. Aquests acords són: i desplegar alguns instruments que poden ser útils contra la tracta, dintre del marc de les nostres competències.


1. Que el Govern implementi el Pla Integral de lucha contra la trata de mujeres y niñas con fines de explotación sexual 2015-18 que representa el compromís assumit pel Govern d’Espanya per a prevenir, reprimir i sancionar el tràfic de dones amb fins d’explotació sexual, tal i com estableix el Protocol de Palerm l’any 2000.

2. Que es desenvolupi en el termini d’un any un Pla Autonòmic contra el tràfic de dones i nines amb fins d’explotació sexual que hauria de definir les principals línies de treball i acords mínims de prostitució promoguts pels agents socials que intervenen en aquest camp i coordinar-nos amb totes les institucions.

3. Que el Govern integri la perspectiva de gènere a les estratègies turístiques, per combatre la idea de Balears com a destinació de turisme sexual, ja que és un fet que el consum de prostitució es dispara a les nostres illes en el mesos de temporada alta, tant pels turistes com pels treballadors temporals i aquesta demanda afavoreix el tràfic de dones.

4. Impulsar des de la perspectiva dels drets humans, les línies estratègiques i acords de mínims de prostitució promoguts pels agents socials que intervenen en aquest camp que reclamen campanyes estables de sensibilització, participació real de les persones afectades en els projectes d’atenció sostinguts amb fons públics, formació permanent, educació formal i informal en educació afectiva-sexual, especialment en educació secundària, col·lectius de risc, creació d’un observatori del fenomen de la prostitució, millorar la cobertura dels drets fonamentals, etc.

5. Instam el Govern d’Espanya a prendre mesures per des incentivar la demanda de prostitució i estudiar –tal i com han fet altres països- la penalització de la compra de sexe.


Cinc propostes d’acord que tots els grups polítics han subscrit perquè entenem que la trata és incompatible amb un estat democràtic.

jueves, 6 de octubre de 2016

Infants robats




Fa uns mesos al Parlament debatíem la proposició de llei de persones desaparegudes durant la guerra civil i el franquisme. Una passa decidida a favor dels drets humans i per restituir la memòria de les víctimes.

En aquesta línia el Grup Socialista hem presentat una iniciativa té que veure amb un tema silenciat, però que des de fa uns anys, ha esclatat al debat públic gràcies a associacions de víctimes d’adopcions il·legals i desaparicions forçades infantils en tot l’estat espanyol.

Estam parlant de tràfic d’infants que va començar en la dècada dels 40 del S.XX com a mesura de repressió política, quan a les dones republicanes els arrabassaven els seus fills, seguint les teories nazis del Doctor Vallejo Nájera.

Aquests són els 30.000 nins i nines als que es referiria el jutge Baltasar Garzón en la seva investigació, els nins i nines que varen ser robats cruelment a dones republicanes i la recerca del qual arriba fins 1954.

Durant el franquisme es va crear una situació procliu a què famílies amb capacitat adquisitiva i adeptes al règim  poguessin accedir a infants de dones republicanes. Tot això es va fer amb la vinculació estreta de l’Església Catòlica.
A partir dels 50 i 60 les famílies humils també començaren a ser objectiu d’aquesta trama que continua com a negoci fins els anys 90.

Investigacions recents que han destapat casos aberrants com els de Sor María Gómez Valbuena, la gran lladre de nens han destapat el modus operandis de les violacions comeses contra les víctimes.

La Asociación Nacional de Afectados por Adopciones Irregulares (Anadir) ha estimat que uns 300.000 nins i nines han estat robats de les seves famílies, arribant a afirmar que el nostre país va ser en un supermercat de bebès.

Segons les dades de Orígens ells tenen constància de 75 casos denunciats per sospites de d’adopcions irregulars a les nostres illes en aquest període.

Era tan fàcil inscriure a un bebè com a biològic que això va facilitar el robatori i per tant el tràfic de bebès. Tot això sota el marc de les lleis vigents del moment, on la Llei d'Adopció de l'època ho permetia, fins que va ser modificada l'any 1987.

El procés comú era senzill: una dona donava a llum, gairebé sempre sota els efectes de la sedació, a posteriori, sense més explicació, li comunicaven que el seu bebè havia mort. El metge, infermeres i matrones li comunicaven que era millor no veure-ho pel trauma que anava a sofrir; no obstant això sempre disposarien d'un bebè congelat.

 D'altra banda, el personal sanitari manifestava en tots els casos que “s'encarregaven de tot el que concerneix als tràmits d'enterrament” fins i tot en reclamar els propis pares el cos del bebè. Molts d'ells eren donats en adopció, adopcions il·legals que es presentaven sota la cobertura aparent d'obres de caritat, exercides per persones consagrades a l'Església Catòlica o molt properes a les seves estructures formals, la qual cosa avalava la seva impunitat. També sota l'excusa de la moral s'incitava a les joves mares a cedir als seus bebès en adopció, una adopció proveïda de tota classe d'irregularitats, on administrativament es procedia a desvincular a pares i fills esborrant tota identitat. És important destacar que la pròpia Llei d'Adopció modificada en 1987, va facilitar fins a aquest moment el tràfic de nens per inscriure als bebès adoptats com a propis. Igual que la Llei de Part Anònim modificada durant una dècada després en 1997.

En el llibre de defuncions s’anotaven els nadons que suposadament morien amb els morts reals. Els nadons que suposadament morien eren anotats amb una causa final absurda de defunció. La recerca de documentació realitzada en base a les causes finals absurdes de mort, junt a les declaracions de metges especialistes corroboren la impossibilitat de tals causes, fa que es constati que el que té la família és una partida falsa i per tant objecte de denúncia. Si per una banda, en el llibre de defuncions es troben inscrits els infants morts es dedueix que en el llibre de nascuts estigui el seu equivalent, és a dir, els infants nascuts realment amb els hipotètics nats aquell dia, hora i amb l’apunt de pares falsos.

Les desaparicions han tingut lloc en establiments penitenciaris, reformatoris, convents, en hospitals públics de l'Estat i de les Diputacions, clíniques privades i Cases Bressol i Institut Provincial de Puericultura de diferents ciutats espanyoles, des del Franquisme fins a ben entrada la Democràcia, Per tant és lògic pensar que als arxius d’aquests centres estiguin anotat tot això.

Aquesta realitat està repleta d’històries personals que tenen com a dolorós transfons el desarrelament, el desconeixement, la sensació d’abandó, la desinformació i la necessitat de recerca de la veritat.

Una realitat que més enllà de les xifres requereix de l’atenció preferent de les administracions públiques.  No podem silenciar el problema de les víctimes del robatori de bebès i entenem que és necessària la col·laboració i compromís amb aquestes famílies així com articular solucions que atenguin a les persones afectades.

El Ministeri de Justícia es va comprometre a implementar una sèrie de mesures que les persones afectades reclamaven i que a dia d’avui són qüestionades per la seva eficàcia per part de les entitats representatives de les víctimes d’aquestes substraccions.

Una societat democràtica ha de reconèixer aquest problema d’Estat perquè necessita saber què ha passat amb més de 300.000 nins i nines que varen ésser separats dels seus progenitors.

Hi ha un model a seguir en matèria de desaparicions infantils: el de las Abuelas de la plaza de Mayo d’Argentina. Que han intentat provar que els 500 robatoris perpetrats durant la dictadura argentina (76-83) varen obeir a un pla sistemàtic dissenyat des de la cúpula de l’estat. I de fet, així ho va reconèixer la sentència al considerar que es va exercir terrorisme d’estat mitjançant la pràctica sistemàtica i generalitzada de substracció, retenció i ocultament de nins menors de 10 anys, sota un pla general d’aniquilació.

Per tot això el Grup Parlamentari Socialista, hem presentat les següents propostes d’acord, que han obtingut el suport majoritari dels grups. 

1. Parlament de les Illes Balears manifesta la seva solidaritat i suport amb totes les persones afectades per adopcions il·legals o irregulars.

2. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a promoure mesures encaminades, en col·laboració amb els Consells, per a protegir a qui hagi patit la substracció i adopció il·legal obrint noves línies d’atenció a les persones afectades.

Hem instat al Govern d’Espanya a:

3.1 Crear una Mesa Permanent amb representació de les diferents administracions públiques implicades i les associacions d’afectats.

3.2 Reordenar l’actual Oficina d’atenció als afectats per casos de bebès robats, creada en el si del Ministeri de Justícia, a fi de dotar-la d’operativitat o funcions reals.

3.3 Impulsar les reformes legals i reglamentàries necessàries per a la creació d’una secció especialitzada en la Fiscalia General de l’Estat que permeti investigar de manera coordinada els fets que presentin indicis de ser constitutius de delictes relacionats amb els robatoris de bebès.

3.4 Crear una unitat policial especialitzada en la resolució dels més de 300.000 bebès desapareguts entre els anys 1940 i 1999.

3.5 Impulsar les mesures legals precises a fi de què els delictes relacionats amb la trama delictiva del robatori de bebès siguin tipificats com delictes de lesa humanitat i per tant, assoleixin la condició d’imprescriptibles, d’acord amb l’article 131.4. del Codi penal, així com que aquestes persones siguin restituïdes econòmicament per l'Estat.

3.6 Finalitzar la base de dades sobre identificadors d’ADN, creada en el si del Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses seguint totes les exigències tècniques de la Comissió Nacional per l’ús forense de l’ADN, adscrita al Ministeri de Justícia.

3.7 Crear una Comissió de la Veritat en relació amb els suposats robatoris de bebès i adopcions irregulars efectuades durant els anys 1940 i 1990.

3.8. Que el robatori d’infants sigui reconegut com un problema i assumpte d’Estat.

3.9 Adoptar mesures per garantir l’apertura dels arxius d’institucions com l’Església.


3.10 Crear una Comissió Nacional de Persones Desaparegudes. 

Desitjo que amb aquesta proposta poguem donar una miqueta de llum a moltes famílies que es troben en aquesta situació.

jueves, 22 de septiembre de 2016

70 ANYS SÓN MASSA. PER LA IGUALTAT SALARIAL.





Quants dies més ha de treballar una dona per cobrar el mateix que un home? La resposta, en tots els casos, hauria de ser 0, no obstant això, l’escletxa salarial, la diferència entre el salari d’homes i dones, no ha aturat d’augmentar els darrers anys.

El ritme actual en la reducció de la bretxa salarial és tan lent que la pròpia Comissió Europea ha afirmat que de seguir així, haurem de menester 70 anys per assolir la igualtat de remuneració.

Com que no poden esperar tant de temps cal agafar el bou per les banyes el Grup Socialista hem presentat en la Comissió parlamenària d'Assumptes Socials i Drets Humans una proposició no de llei per corregir aquesta desigualtat retributiva. 

Cal dir que és una proposta que arriba després d'un any de feina legislativa, com la llei d'igualtat entre dones i homes i d'un gran compromís per part del Govern de les Illes Balears. Cal recordar que som la primera comunitat en incorporar clàusules socials en els contractes amb l’administració, per fomentar la feina de qualitat- i s'ha constituit fa poc el Consell de la Responsabilitat Social Corporativa. 


No hi ha una única causa de la desigualtat salarial. És un debat molt complex on es mesclen factors estructurals, econòmics, de mercat laboral i de gènere.

La infravaloració social del treball de les dones és una de les causes. I ja sabem que signifiquen salaris baixos:  precarietat laboral i existencial. Els baixos salaris que perceben les dones, unit a la manca de repartiment de les tasques de la llar i de les cures, dona com a resultat unes forts diferències en relació als homes. Les dobles i triples jornades afecten a la qualitat de vida de les dones, a la seva autonomia, benestar i llibertat. Qui s’ocupa per sobreviure difícilment accedirà a la cultura o a la participació social i política.

Podem afirmar que tenim dos grans cavalls de batalla: el mercat laboral i el patriarcat.

Si anem a les dades, la darrera Enquesta Anual d’Estructura Salarial de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostra que la remuneració anual bruta de les treballadores espanyoles va ser d’un 24% inferior a la dels homes, la més alta dels darrers sis anys. Mentre que la major part dels països de la Unió Europea redueixen la seva escletxa salarial entre dones i homes, a Espanya roman estancada.

El 67,15% dels casi dos milions de treballadors que cobren com a màxim  645,3 € mensuals són dones. I aquests anys darrers, les dones han duplicat la pèrdua de poder adquisitiu respecte als homes.

Analitzant la tipologia dels contractes podem concloure que les  jornades a temps complet redueixen l’escletxa salarial al 14,60% i garanteixen retribucions més dignes a les dones. En canvi, les dones amb un contracte de duració indefinida suporten una bretxa del 25,66%.

Les dones assalariades, per percebre de mitjana les mateixes retribucions que els homes, haurien de treballar 79 dies més a l’any. Dit d’altre manera: les dones treballen més de dos mesos de forma gratuïta tots els anys.

Només quatre Comunitats Autònomes, entre elles la nostra, amb un 15,88%, tenen bretxes inferiors a la nacional i això no és degut a la millora de les condicions laborals de les dones sinó més bé per la precarització del treball masculí. El salari mitjà anual de les dones en Balears ha caigut els anys 2011 i 2011 379 € mentre que el dels homes va caure 605 €.

Les darreres dades publicades de l’Agència Tributària sobre salaris per sexe i activitat professional a Balears deixa una fotografia preocupant. Tots els sectors d’activitat estan afectats per escletxes salarials, essent els sectors feminitzar els pitjors parats.


Per afegir sobre el banyat, si es dotés de valor econòmic  el temps en les responsabilitats familiars i domèstiques, aquesta bretxa salarial s’incrementaria. Per cada 100 hores de feina es necessiten 127 hores de feines domèstiques i de cures per mantenir el nostre estat del benestar, hores de feina que no són pagades ni tampoc valorades socialment. Hores gratuïtes que majoritàriament són realitzades per dones (el 80%).

És il·lustratiu el fet de què en 2014 de les 810 excedències per cura de familiars que va haver a Balears, 753 és a dir, el 93% les agafaren dones.

Cal avançar cap a un canvi de model econòmic i anar cap una economia de la igualtat, potenciant els sectors que generar equitat i inclusió social, i a la vegada treballar per l’eliminació de prejudicis i estereotips que des de la infància provoquen la segregació horitzontal (concentració de dones en sectors laborals amb pitjor retribució i menys valorats)  i vertical ( la dificultat de promoció professional de les dones així com els obstacles per arribar als llocs de direcció, consells d’administració i presa de decisions).

Hem d’atacar directament la precarietat laboral, apostar pels serveis públics que permeten la conciliació i la cura de les persones dependents i promoure una cultura de la coresponsabilitat, perquè els homes s’involucrin més en les tasques de criança.

Per totes aquestes raons , el Grup Parlamentari Socialista hem presentat tota una bateria de propostes. No podem ni volem esperar 70 anys per acabar amb les desigualtats salarials.

La primera té un caràcter purament simbòlic amb l’objectiu de conscienciar al conjunt de la població respecte a aquest problema, i per tant hem aprovat celebrar el 22 de febrer el Dia per la Igualtat Salarial.

La segona proposta aprovada és la d’ impulsar mesures per afavorir la conciliació de la vida laboral, familiar i personal  a través de la flexibilització de les jornades, teletreball, aprofitament de les noves tecnologies per a la feina, jornades reduïdes, eliminació d’exigència de presencialitat, etc. Tenim una fantàstica llei d’igualtat que cal desplegar i calendaritzar.

Altre proposta que ha rebut el suport majoritari ha estat la de realitzar una auditoria salarial a funció pública per identificar les àrees on es pot millorar, revisant els criteris salarials de treballadors i treballadores.

També la de prioritzar en la contractació pública a empreses menors de 250 treballadors que desenvolupin plans d’igualtat i promoguin la conciliació entre el seu personal. No es tracta d’obligar ningú, sinó computar-ho com a mèrit i destacar les bones pràctiques.

La cinquena proposta ha estat que en matèria de contractes, el Govern garantirà i supervisarà què les treballadors i treballadores subcontractats tinguin unes condicions laborals i salarials dignes, des del respecte als convenis laborals. És important fer-ho així, per assegurar que empreses que es despengen dels mateixos puguin contractar amb el Govern.

Amb la setena proposta el Parlament ha explicitat el rebuig a ser còmplices amb les pràctiques del dumping laboral i per tant ser molt curosos als plecs de contractació pública. No podem tirar els preus per accedir als concursos públics, perquè això repercuteix en les condicions salarials de les persones i en el seu futur.

Per al grup socialista és fonamental l’impuls de les places públiques per afavorir la conciliació de les mares treballadores. Va ser gràcies al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero que es va engegar el Pla Educa-3, per crear 300.000 noves places entre 2008 i 2012, moltes d’elles a la nostra CCAA (unes 2000) gràcies al compromís del president Francesc Antich. Aquests anys de polítiques del PP tot s'ha anat a norris. Mariano Rajoy s’ha carregat el Pla Educa 3 i després d’anys de retallades a nivell autonòmic -fins el punt de que el PP va deixar en 2015 la partida a 0-  enguany s’ha habilitat una partida 1,5 milions d’euros per ajudes a les unitats d’educació infantil de la xarxa d’escoletes públiques.

Altre proposta amb el suport dels diferents grups ha estat la d’impulsar la llei de la dependència i la creació de places de residències públiques. Perquè tot allò que és assumit des de lo públic, ajuda a descarregar les esquenes de les dones més vulnerables, i perquè a la vegada és una font d’ocupació que genera economia inclusiva.

També desenvolupar campanyes de conscienciació social per a una major coresponsabilitat entre dones i homes en les tasques domèstiques i de la cura d’infants i persones majors i dependent.

Hem coincidit en augmentar la vigilància d’Inspecció de Treball en el compliment dels convenis i a col·laborar amb els sindicats per aprofundir en l’aplicació de la igualtat de gènere en la negociació col·lectiva.

I per últim hem instat a derogar la reforma laboral per les conseqüències nefastes que té sobre les dones i els seus drets i a aprovar una llei d’igualtat salarial.



Ha estat un debat ric i si una cosa ha quedat clara, és el compromís del Partit Socialista envers la igualtat entre dones i homes.