jueves, 6 de octubre de 2016

Infants robats




Fa uns mesos al Parlament debatíem la proposició de llei de persones desaparegudes durant la guerra civil i el franquisme. Una passa decidida a favor dels drets humans i per restituir la memòria de les víctimes.

En aquesta línia el Grup Socialista hem presentat una iniciativa té que veure amb un tema silenciat, però que des de fa uns anys, ha esclatat al debat públic gràcies a associacions de víctimes d’adopcions il·legals i desaparicions forçades infantils en tot l’estat espanyol.

Estam parlant de tràfic d’infants que va començar en la dècada dels 40 del S.XX com a mesura de repressió política, quan a les dones republicanes els arrabassaven els seus fills, seguint les teories nazis del Doctor Vallejo Nájera.

Aquests són els 30.000 nins i nines als que es referiria el jutge Baltasar Garzón en la seva investigació, els nins i nines que varen ser robats cruelment a dones republicanes i la recerca del qual arriba fins 1954.

Durant el franquisme es va crear una situació procliu a què famílies amb capacitat adquisitiva i adeptes al règim  poguessin accedir a infants de dones republicanes. Tot això es va fer amb la vinculació estreta de l’Església Catòlica.
A partir dels 50 i 60 les famílies humils també començaren a ser objectiu d’aquesta trama que continua com a negoci fins els anys 90.

Investigacions recents que han destapat casos aberrants com els de Sor María Gómez Valbuena, la gran lladre de nens han destapat el modus operandis de les violacions comeses contra les víctimes.

La Asociación Nacional de Afectados por Adopciones Irregulares (Anadir) ha estimat que uns 300.000 nins i nines han estat robats de les seves famílies, arribant a afirmar que el nostre país va ser en un supermercat de bebès.

Segons les dades de Orígens ells tenen constància de 75 casos denunciats per sospites de d’adopcions irregulars a les nostres illes en aquest període.

Era tan fàcil inscriure a un bebè com a biològic que això va facilitar el robatori i per tant el tràfic de bebès. Tot això sota el marc de les lleis vigents del moment, on la Llei d'Adopció de l'època ho permetia, fins que va ser modificada l'any 1987.

El procés comú era senzill: una dona donava a llum, gairebé sempre sota els efectes de la sedació, a posteriori, sense més explicació, li comunicaven que el seu bebè havia mort. El metge, infermeres i matrones li comunicaven que era millor no veure-ho pel trauma que anava a sofrir; no obstant això sempre disposarien d'un bebè congelat.

 D'altra banda, el personal sanitari manifestava en tots els casos que “s'encarregaven de tot el que concerneix als tràmits d'enterrament” fins i tot en reclamar els propis pares el cos del bebè. Molts d'ells eren donats en adopció, adopcions il·legals que es presentaven sota la cobertura aparent d'obres de caritat, exercides per persones consagrades a l'Església Catòlica o molt properes a les seves estructures formals, la qual cosa avalava la seva impunitat. També sota l'excusa de la moral s'incitava a les joves mares a cedir als seus bebès en adopció, una adopció proveïda de tota classe d'irregularitats, on administrativament es procedia a desvincular a pares i fills esborrant tota identitat. És important destacar que la pròpia Llei d'Adopció modificada en 1987, va facilitar fins a aquest moment el tràfic de nens per inscriure als bebès adoptats com a propis. Igual que la Llei de Part Anònim modificada durant una dècada després en 1997.

En el llibre de defuncions s’anotaven els nadons que suposadament morien amb els morts reals. Els nadons que suposadament morien eren anotats amb una causa final absurda de defunció. La recerca de documentació realitzada en base a les causes finals absurdes de mort, junt a les declaracions de metges especialistes corroboren la impossibilitat de tals causes, fa que es constati que el que té la família és una partida falsa i per tant objecte de denúncia. Si per una banda, en el llibre de defuncions es troben inscrits els infants morts es dedueix que en el llibre de nascuts estigui el seu equivalent, és a dir, els infants nascuts realment amb els hipotètics nats aquell dia, hora i amb l’apunt de pares falsos.

Les desaparicions han tingut lloc en establiments penitenciaris, reformatoris, convents, en hospitals públics de l'Estat i de les Diputacions, clíniques privades i Cases Bressol i Institut Provincial de Puericultura de diferents ciutats espanyoles, des del Franquisme fins a ben entrada la Democràcia, Per tant és lògic pensar que als arxius d’aquests centres estiguin anotat tot això.

Aquesta realitat està repleta d’històries personals que tenen com a dolorós transfons el desarrelament, el desconeixement, la sensació d’abandó, la desinformació i la necessitat de recerca de la veritat.

Una realitat que més enllà de les xifres requereix de l’atenció preferent de les administracions públiques.  No podem silenciar el problema de les víctimes del robatori de bebès i entenem que és necessària la col·laboració i compromís amb aquestes famílies així com articular solucions que atenguin a les persones afectades.

El Ministeri de Justícia es va comprometre a implementar una sèrie de mesures que les persones afectades reclamaven i que a dia d’avui són qüestionades per la seva eficàcia per part de les entitats representatives de les víctimes d’aquestes substraccions.

Una societat democràtica ha de reconèixer aquest problema d’Estat perquè necessita saber què ha passat amb més de 300.000 nins i nines que varen ésser separats dels seus progenitors.

Hi ha un model a seguir en matèria de desaparicions infantils: el de las Abuelas de la plaza de Mayo d’Argentina. Que han intentat provar que els 500 robatoris perpetrats durant la dictadura argentina (76-83) varen obeir a un pla sistemàtic dissenyat des de la cúpula de l’estat. I de fet, així ho va reconèixer la sentència al considerar que es va exercir terrorisme d’estat mitjançant la pràctica sistemàtica i generalitzada de substracció, retenció i ocultament de nins menors de 10 anys, sota un pla general d’aniquilació.

Per tot això el Grup Parlamentari Socialista, hem presentat les següents propostes d’acord, que han obtingut el suport majoritari dels grups. 

1. Parlament de les Illes Balears manifesta la seva solidaritat i suport amb totes les persones afectades per adopcions il·legals o irregulars.

2. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a promoure mesures encaminades, en col·laboració amb els Consells, per a protegir a qui hagi patit la substracció i adopció il·legal obrint noves línies d’atenció a les persones afectades.

Hem instat al Govern d’Espanya a:

3.1 Crear una Mesa Permanent amb representació de les diferents administracions públiques implicades i les associacions d’afectats.

3.2 Reordenar l’actual Oficina d’atenció als afectats per casos de bebès robats, creada en el si del Ministeri de Justícia, a fi de dotar-la d’operativitat o funcions reals.

3.3 Impulsar les reformes legals i reglamentàries necessàries per a la creació d’una secció especialitzada en la Fiscalia General de l’Estat que permeti investigar de manera coordinada els fets que presentin indicis de ser constitutius de delictes relacionats amb els robatoris de bebès.

3.4 Crear una unitat policial especialitzada en la resolució dels més de 300.000 bebès desapareguts entre els anys 1940 i 1999.

3.5 Impulsar les mesures legals precises a fi de què els delictes relacionats amb la trama delictiva del robatori de bebès siguin tipificats com delictes de lesa humanitat i per tant, assoleixin la condició d’imprescriptibles, d’acord amb l’article 131.4. del Codi penal, així com que aquestes persones siguin restituïdes econòmicament per l'Estat.

3.6 Finalitzar la base de dades sobre identificadors d’ADN, creada en el si del Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses seguint totes les exigències tècniques de la Comissió Nacional per l’ús forense de l’ADN, adscrita al Ministeri de Justícia.

3.7 Crear una Comissió de la Veritat en relació amb els suposats robatoris de bebès i adopcions irregulars efectuades durant els anys 1940 i 1990.

3.8. Que el robatori d’infants sigui reconegut com un problema i assumpte d’Estat.

3.9 Adoptar mesures per garantir l’apertura dels arxius d’institucions com l’Església.


3.10 Crear una Comissió Nacional de Persones Desaparegudes. 

Desitjo que amb aquesta proposta poguem donar una miqueta de llum a moltes famílies que es troben en aquesta situació.

jueves, 22 de septiembre de 2016

70 ANYS SÓN MASSA. PER LA IGUALTAT SALARIAL.





Quants dies més ha de treballar una dona per cobrar el mateix que un home? La resposta, en tots els casos, hauria de ser 0, no obstant això, l’escletxa salarial, la diferència entre el salari d’homes i dones, no ha aturat d’augmentar els darrers anys.

El ritme actual en la reducció de la bretxa salarial és tan lent que la pròpia Comissió Europea ha afirmat que de seguir així, haurem de menester 70 anys per assolir la igualtat de remuneració.

Com que no poden esperar tant de temps cal agafar el bou per les banyes el Grup Socialista hem presentat en la Comissió parlamenària d'Assumptes Socials i Drets Humans una proposició no de llei per corregir aquesta desigualtat retributiva. 

Cal dir que és una proposta que arriba després d'un any de feina legislativa, com la llei d'igualtat entre dones i homes i d'un gran compromís per part del Govern de les Illes Balears. Cal recordar que som la primera comunitat en incorporar clàusules socials en els contractes amb l’administració, per fomentar la feina de qualitat- i s'ha constituit fa poc el Consell de la Responsabilitat Social Corporativa. 


No hi ha una única causa de la desigualtat salarial. És un debat molt complex on es mesclen factors estructurals, econòmics, de mercat laboral i de gènere.

La infravaloració social del treball de les dones és una de les causes. I ja sabem que signifiquen salaris baixos:  precarietat laboral i existencial. Els baixos salaris que perceben les dones, unit a la manca de repartiment de les tasques de la llar i de les cures, dona com a resultat unes forts diferències en relació als homes. Les dobles i triples jornades afecten a la qualitat de vida de les dones, a la seva autonomia, benestar i llibertat. Qui s’ocupa per sobreviure difícilment accedirà a la cultura o a la participació social i política.

Podem afirmar que tenim dos grans cavalls de batalla: el mercat laboral i el patriarcat.

Si anem a les dades, la darrera Enquesta Anual d’Estructura Salarial de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostra que la remuneració anual bruta de les treballadores espanyoles va ser d’un 24% inferior a la dels homes, la més alta dels darrers sis anys. Mentre que la major part dels països de la Unió Europea redueixen la seva escletxa salarial entre dones i homes, a Espanya roman estancada.

El 67,15% dels casi dos milions de treballadors que cobren com a màxim  645,3 € mensuals són dones. I aquests anys darrers, les dones han duplicat la pèrdua de poder adquisitiu respecte als homes.

Analitzant la tipologia dels contractes podem concloure que les  jornades a temps complet redueixen l’escletxa salarial al 14,60% i garanteixen retribucions més dignes a les dones. En canvi, les dones amb un contracte de duració indefinida suporten una bretxa del 25,66%.

Les dones assalariades, per percebre de mitjana les mateixes retribucions que els homes, haurien de treballar 79 dies més a l’any. Dit d’altre manera: les dones treballen més de dos mesos de forma gratuïta tots els anys.

Només quatre Comunitats Autònomes, entre elles la nostra, amb un 15,88%, tenen bretxes inferiors a la nacional i això no és degut a la millora de les condicions laborals de les dones sinó més bé per la precarització del treball masculí. El salari mitjà anual de les dones en Balears ha caigut els anys 2011 i 2011 379 € mentre que el dels homes va caure 605 €.

Les darreres dades publicades de l’Agència Tributària sobre salaris per sexe i activitat professional a Balears deixa una fotografia preocupant. Tots els sectors d’activitat estan afectats per escletxes salarials, essent els sectors feminitzar els pitjors parats.


Per afegir sobre el banyat, si es dotés de valor econòmic  el temps en les responsabilitats familiars i domèstiques, aquesta bretxa salarial s’incrementaria. Per cada 100 hores de feina es necessiten 127 hores de feines domèstiques i de cures per mantenir el nostre estat del benestar, hores de feina que no són pagades ni tampoc valorades socialment. Hores gratuïtes que majoritàriament són realitzades per dones (el 80%).

És il·lustratiu el fet de què en 2014 de les 810 excedències per cura de familiars que va haver a Balears, 753 és a dir, el 93% les agafaren dones.

Cal avançar cap a un canvi de model econòmic i anar cap una economia de la igualtat, potenciant els sectors que generar equitat i inclusió social, i a la vegada treballar per l’eliminació de prejudicis i estereotips que des de la infància provoquen la segregació horitzontal (concentració de dones en sectors laborals amb pitjor retribució i menys valorats)  i vertical ( la dificultat de promoció professional de les dones així com els obstacles per arribar als llocs de direcció, consells d’administració i presa de decisions).

Hem d’atacar directament la precarietat laboral, apostar pels serveis públics que permeten la conciliació i la cura de les persones dependents i promoure una cultura de la coresponsabilitat, perquè els homes s’involucrin més en les tasques de criança.

Per totes aquestes raons , el Grup Parlamentari Socialista hem presentat tota una bateria de propostes. No podem ni volem esperar 70 anys per acabar amb les desigualtats salarials.

La primera té un caràcter purament simbòlic amb l’objectiu de conscienciar al conjunt de la població respecte a aquest problema, i per tant hem aprovat celebrar el 22 de febrer el Dia per la Igualtat Salarial.

La segona proposta aprovada és la d’ impulsar mesures per afavorir la conciliació de la vida laboral, familiar i personal  a través de la flexibilització de les jornades, teletreball, aprofitament de les noves tecnologies per a la feina, jornades reduïdes, eliminació d’exigència de presencialitat, etc. Tenim una fantàstica llei d’igualtat que cal desplegar i calendaritzar.

Altre proposta que ha rebut el suport majoritari ha estat la de realitzar una auditoria salarial a funció pública per identificar les àrees on es pot millorar, revisant els criteris salarials de treballadors i treballadores.

També la de prioritzar en la contractació pública a empreses menors de 250 treballadors que desenvolupin plans d’igualtat i promoguin la conciliació entre el seu personal. No es tracta d’obligar ningú, sinó computar-ho com a mèrit i destacar les bones pràctiques.

La cinquena proposta ha estat que en matèria de contractes, el Govern garantirà i supervisarà què les treballadors i treballadores subcontractats tinguin unes condicions laborals i salarials dignes, des del respecte als convenis laborals. És important fer-ho així, per assegurar que empreses que es despengen dels mateixos puguin contractar amb el Govern.

Amb la setena proposta el Parlament ha explicitat el rebuig a ser còmplices amb les pràctiques del dumping laboral i per tant ser molt curosos als plecs de contractació pública. No podem tirar els preus per accedir als concursos públics, perquè això repercuteix en les condicions salarials de les persones i en el seu futur.

Per al grup socialista és fonamental l’impuls de les places públiques per afavorir la conciliació de les mares treballadores. Va ser gràcies al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero que es va engegar el Pla Educa-3, per crear 300.000 noves places entre 2008 i 2012, moltes d’elles a la nostra CCAA (unes 2000) gràcies al compromís del president Francesc Antich. Aquests anys de polítiques del PP tot s'ha anat a norris. Mariano Rajoy s’ha carregat el Pla Educa 3 i després d’anys de retallades a nivell autonòmic -fins el punt de que el PP va deixar en 2015 la partida a 0-  enguany s’ha habilitat una partida 1,5 milions d’euros per ajudes a les unitats d’educació infantil de la xarxa d’escoletes públiques.

Altre proposta amb el suport dels diferents grups ha estat la d’impulsar la llei de la dependència i la creació de places de residències públiques. Perquè tot allò que és assumit des de lo públic, ajuda a descarregar les esquenes de les dones més vulnerables, i perquè a la vegada és una font d’ocupació que genera economia inclusiva.

També desenvolupar campanyes de conscienciació social per a una major coresponsabilitat entre dones i homes en les tasques domèstiques i de la cura d’infants i persones majors i dependent.

Hem coincidit en augmentar la vigilància d’Inspecció de Treball en el compliment dels convenis i a col·laborar amb els sindicats per aprofundir en l’aplicació de la igualtat de gènere en la negociació col·lectiva.

I per últim hem instat a derogar la reforma laboral per les conseqüències nefastes que té sobre les dones i els seus drets i a aprovar una llei d’igualtat salarial.



Ha estat un debat ric i si una cosa ha quedat clara, és el compromís del Partit Socialista envers la igualtat entre dones i homes. 

70 ANYS SÓN MASSA. PER LA IGUALTAT SALARIAL.





Quants dies més ha de treballar una dona per cobrar el mateix que un home? La resposta, en tots els casos, hauria de ser 0, no obstant això, l’escletxa salarial, la diferència entre el salari d’homes i dones, no ha aturat d’augmentar els darrers anys.

El ritme actual en la reducció de la bretxa salarial és tan lent que la pròpia Comissió Europea ha afirmat que de seguir així, haurem de menester 70 anys per assolir la igualtat de remuneració.

Com que no poden esperar tant de temps cal agafar el bou per les banyes el Grup Socialista hem presentat en la Comissió parlamenària d'Assumptes Socials i Drets Humans una proposició no de llei per corregir aquesta desigualtat retributiva. 

Cal dir que és una proposta que arriba després d'un any de feina legislativa, com la llei d'igualtat entre dones i homes i d'un gran compromís per part del Govern de les Illes Balears. Cal recordar que som la primera comunitat en incorporar clàusules socials en els contractes amb l’administració, per fomentar la feina de qualitat- i s'ha constituit fa poc el Consell de la Responsabilitat Social Corporativa. 


No hi ha una única causa de la desigualtat salarial. És un debat molt complex on es mesclen factors estructurals, econòmics, de mercat laboral i de gènere.

La infravaloració social del treball de les dones és una de les causes. I ja sabem que signifiquen salaris baixos:  precarietat laboral i existencial. Els baixos salaris que perceben les dones, unit a la manca de repartiment de les tasques de la llar i de les cures, dona com a resultat unes forts diferències en relació als homes. Les dobles i triples jornades afecten a la qualitat de vida de les dones, a la seva autonomia, benestar i llibertat. Qui s’ocupa per sobreviure difícilment accedirà a la cultura o a la participació social i política.

Podem afirmar que tenim dos grans cavalls de batalla: el mercat laboral i el patriarcat.

Si anem a les dades, la darrera Enquesta Anual d’Estructura Salarial de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostra que la remuneració anual bruta de les treballadores espanyoles va ser d’un 24% inferior a la dels homes, la més alta dels darrers sis anys. Mentre que la major part dels països de la Unió Europea redueixen la seva escletxa salarial entre dones i homes, a Espanya roman estancada.

El 67,15% dels casi dos milions de treballadors que cobren com a màxim  645,3 € mensuals són dones. I aquests anys darrers, les dones han duplicat la pèrdua de poder adquisitiu respecte als homes.

Analitzant la tipologia dels contractes podem concloure que les  jornades a temps complet redueixen l’escletxa salarial al 14,60% i garanteixen retribucions més dignes a les dones. En canvi, les dones amb un contracte de duració indefinida suporten una bretxa del 25,66%.

Les dones assalariades, per percebre de mitjana les mateixes retribucions que els homes, haurien de treballar 79 dies més a l’any. Dit d’altre manera: les dones treballen més de dos mesos de forma gratuïta tots els anys.

Només quatre Comunitats Autònomes, entre elles la nostra, amb un 15,88%, tenen bretxes inferiors a la nacional i això no és degut a la millora de les condicions laborals de les dones sinó més bé per la precarització del treball masculí. El salari mitjà anual de les dones en Balears ha caigut els anys 2011 i 2011 379 € mentre que el dels homes va caure 605 €.

Les darreres dades publicades de l’Agència Tributària sobre salaris per sexe i activitat professional a Balears deixa una fotografia preocupant. Tots els sectors d’activitat estan afectats per escletxes salarials, essent els sectors feminitzar els pitjors parats.


Per afegir sobre el banyat, si es dotés de valor econòmic  el temps en les responsabilitats familiars i domèstiques, aquesta bretxa salarial s’incrementaria. Per cada 100 hores de feina es necessiten 127 hores de feines domèstiques i de cures per mantenir el nostre estat del benestar, hores de feina que no són pagades ni tampoc valorades socialment. Hores gratuïtes que majoritàriament són realitzades per dones (el 80%).

És il·lustratiu el fet de què en 2014 de les 810 excedències per cura de familiars que va haver a Balears, 753 és a dir, el 93% les agafaren dones.

Cal avançar cap a un canvi de model econòmic i anar cap una economia de la igualtat, potenciant els sectors que generar equitat i inclusió social, i a la vegada treballar per l’eliminació de prejudicis i estereotips que des de la infància provoquen la segregació horitzontal (concentració de dones en sectors laborals amb pitjor retribució i menys valorats)  i vertical ( la dificultat de promoció professional de les dones així com els obstacles per arribar als llocs de direcció, consells d’administració i presa de decisions).

Hem d’atacar directament la precarietat laboral, apostar pels serveis públics que permeten la conciliació i la cura de les persones dependents i promoure una cultura de la coresponsabilitat, perquè els homes s’involucrin més en les tasques de criança.

Per totes aquestes raons , el Grup Parlamentari Socialista hem presentat tota una bateria de propostes. No podem ni volem esperar 70 anys per acabar amb les desigualtats salarials.

La primera té un caràcter purament simbòlic amb l’objectiu de conscienciar al conjunt de la població respecte a aquest problema, i per tant hem aprovat celebrar el 22 de febrer el Dia per la Igualtat Salarial.

La segona proposta aprovada és la d’ impulsar mesures per afavorir la conciliació de la vida laboral, familiar i personal  a través de la flexibilització de les jornades, teletreball, aprofitament de les noves tecnologies per a la feina, jornades reduïdes, eliminació d’exigència de presencialitat, etc. Tenim una fantàstica llei d’igualtat que cal desplegar i calendaritzar.

Altre proposta que ha rebut el suport majoritari ha estat la de realitzar una auditoria salarial a funció pública per identificar les àrees on es pot millorar, revisant els criteris salarials de treballadors i treballadores.

També la de prioritzar en la contractació pública a empreses menors de 250 treballadors que desenvolupin plans d’igualtat i promoguin la conciliació entre el seu personal. No es tracta d’obligar ningú, sinó computar-ho com a mèrit i destacar les bones pràctiques.

La cinquena proposta ha estat que en matèria de contractes, el Govern garantirà i supervisarà què les treballadors i treballadores subcontractats tinguin unes condicions laborals i salarials dignes, des del respecte als convenis laborals. És important fer-ho així, per assegurar que empreses que es despengen dels mateixos puguin contractar amb el Govern.

Amb la setena proposta el Parlament ha explicitat el rebuig a ser còmplices amb les pràctiques del dumping laboral i per tant ser molt curosos als plecs de contractació pública. No podem tirar els preus per accedir als concursos públics, perquè això repercuteix en les condicions salarials de les persones i en el seu futur.

Per al grup socialista és fonamental l’impuls de les places públiques per afavorir la conciliació de les mares treballadores. Va ser gràcies al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero que es va engegar el Pla Educa-3, per crear 300.000 noves places entre 2008 i 2012, moltes d’elles a la nostra CCAA (unes 2000) gràcies al compromís del president Francesc Antich. Aquests anys de polítiques del PP tot s'ha anat a norris. Mariano Rajoy s’ha carregat el Pla Educa 3 i després d’anys de retallades a nivell autonòmic -fins el punt de que el PP va deixar en 2015 la partida a 0-  enguany s’ha habilitat una partida 1,5 milions d’euros per ajudes a les unitats d’educació infantil de la xarxa d’escoletes públiques.

Altre proposta amb el suport dels diferents grups ha estat la d’impulsar la llei de la dependència i la creació de places de residències públiques. Perquè tot allò que és assumit des de lo públic, ajuda a descarregar les esquenes de les dones més vulnerables, i perquè a la vegada és una font d’ocupació que genera economia inclusiva.

També desenvolupar campanyes de conscienciació social per a una major coresponsabilitat entre dones i homes en les tasques domèstiques i de la cura d’infants i persones majors i dependent.

Hem coincidit en augmentar la vigilància d’Inspecció de Treball en el compliment dels convenis i a col·laborar amb els sindicats per aprofundir en l’aplicació de la igualtat de gènere en la negociació col·lectiva.

I per últim hem instat a derogar la reforma laboral per les conseqüències nefastes que té sobre les dones i els seus drets i a aprovar una llei d’igualtat salarial.



Ha estat un debat ric i si una cosa ha quedat clara, és el compromís del Partit Socialista envers la igualtat entre dones i homes.