Fa
uns mesos al Parlament debatíem la proposició de
llei de persones desaparegudes durant la guerra civil i el franquisme. Una
passa decidida a favor dels drets humans i per restituir la memòria de les
víctimes.
En aquesta línia el Grup Socialista hem presentat una iniciativa té que veure amb un
tema silenciat, però que des de fa uns anys, ha esclatat al debat públic
gràcies a associacions de víctimes d’adopcions il·legals i desaparicions
forçades infantils en tot l’estat espanyol.
Estam
parlant de tràfic d’infants que va començar en la dècada dels 40 del S.XX com a
mesura de repressió política, quan a les dones republicanes els arrabassaven
els seus fills, seguint les teories nazis del Doctor Vallejo Nájera.
Aquests
són els 30.000 nins i nines als que es referiria el jutge Baltasar Garzón en la
seva investigació, els nins i nines que varen ser robats cruelment a dones
republicanes i la recerca del qual arriba fins 1954.
Durant
el franquisme es va crear una situació procliu a què famílies amb capacitat
adquisitiva i adeptes al règim poguessin
accedir a infants de dones republicanes. Tot això es va fer amb la vinculació
estreta de l’Església Catòlica.
A
partir dels 50 i 60 les famílies humils també començaren a ser objectiu
d’aquesta trama que continua com a negoci fins els anys 90.
Investigacions
recents que han destapat casos aberrants com els de Sor María Gómez Valbuena,
la gran lladre de nens han destapat el modus operandis de les violacions
comeses contra les víctimes.
La
Asociación Nacional de Afectados por Adopciones Irregulares (Anadir) ha estimat
que uns 300.000 nins i nines han estat robats de les seves famílies, arribant a
afirmar que el nostre país va ser en un supermercat de bebès.
Segons
les dades de Orígens ells tenen constància de 75 casos denunciats per sospites
de d’adopcions irregulars a les nostres illes en aquest període.
Era
tan fàcil inscriure a un bebè com a biològic que això va facilitar el robatori
i per tant el tràfic de bebès. Tot això sota el marc de les lleis vigents del
moment, on la Llei d'Adopció de l'època ho permetia, fins que va ser modificada
l'any 1987.
El
procés comú era senzill: una dona donava a llum, gairebé sempre sota els
efectes de la sedació, a posteriori, sense més explicació, li comunicaven que
el seu bebè havia mort. El metge, infermeres i matrones li comunicaven que era
millor no veure-ho pel trauma que anava a sofrir; no obstant això sempre
disposarien d'un bebè congelat.
D'altra banda, el personal sanitari
manifestava en tots els casos que “s'encarregaven de tot el que concerneix als
tràmits d'enterrament” fins i tot en reclamar els propis pares el cos del bebè.
Molts d'ells eren donats en adopció, adopcions il·legals que es presentaven
sota la cobertura aparent d'obres de caritat, exercides per persones
consagrades a l'Església Catòlica o molt properes a les seves estructures
formals, la qual cosa avalava la seva impunitat. També sota l'excusa de la
moral s'incitava a les joves mares a cedir als seus bebès en adopció, una
adopció proveïda de tota classe d'irregularitats, on administrativament es
procedia a desvincular a pares i fills esborrant tota identitat. És important
destacar que la pròpia Llei d'Adopció modificada en 1987, va facilitar fins a
aquest moment el tràfic de nens per inscriure als bebès adoptats com a propis.
Igual que la Llei de Part Anònim modificada durant una dècada després en 1997.
En
el llibre de defuncions s’anotaven els nadons que suposadament morien amb els
morts reals. Els nadons que suposadament morien eren anotats amb una causa
final absurda de defunció. La recerca de documentació realitzada en base a les
causes finals absurdes de mort, junt a les declaracions de metges especialistes
corroboren la impossibilitat de tals causes, fa que es constati que el que té
la família és una partida falsa i per tant objecte de denúncia. Si per una
banda, en el llibre de defuncions es troben inscrits els infants morts es
dedueix que en el llibre de nascuts estigui el seu equivalent, és a dir, els
infants nascuts realment amb els hipotètics nats aquell dia, hora i amb l’apunt
de pares falsos.
Les
desaparicions han tingut lloc en establiments penitenciaris, reformatoris,
convents, en hospitals públics de l'Estat i de les Diputacions, clíniques
privades i Cases Bressol i Institut Provincial de Puericultura de diferents
ciutats espanyoles, des del Franquisme fins a ben entrada la Democràcia, Per
tant és lògic pensar que als arxius d’aquests centres estiguin anotat tot això.
Aquesta
realitat està repleta d’històries personals que tenen com a dolorós transfons
el desarrelament, el desconeixement, la sensació d’abandó, la desinformació i
la necessitat de recerca de la veritat.
Una
realitat que més enllà de les xifres requereix de l’atenció preferent de les
administracions públiques. No podem
silenciar el problema de les víctimes del robatori de bebès i entenem que és
necessària la col·laboració i compromís amb aquestes famílies així com
articular solucions que atenguin a les persones afectades.
El
Ministeri de Justícia es va comprometre a implementar una sèrie de mesures que
les persones afectades reclamaven i que a dia d’avui són qüestionades per la
seva eficàcia per part de les entitats representatives de les víctimes
d’aquestes substraccions.
Una
societat democràtica ha de reconèixer aquest problema d’Estat perquè necessita
saber què ha passat amb més de 300.000 nins i nines que varen ésser separats
dels seus progenitors.
Hi
ha un model a seguir en matèria de desaparicions infantils: el de las
Abuelas de la plaza de Mayo d’Argentina. Que han intentat provar que els 500
robatoris perpetrats durant la dictadura argentina (76-83) varen obeir a un pla
sistemàtic dissenyat des de la cúpula de l’estat. I de fet, així ho va
reconèixer la sentència al considerar que es va exercir terrorisme d’estat
mitjançant la pràctica sistemàtica i generalitzada de substracció, retenció i
ocultament de nins menors de 10 anys, sota un pla general d’aniquilació.
Per
tot això el Grup Parlamentari Socialista, hem presentat les següents propostes
d’acord, que han obtingut el suport majoritari dels grups.
1. Parlament de les Illes Balears manifesta la seva solidaritat i suport amb totes
les persones afectades per adopcions il·legals o irregulars.
2. El
Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a promoure
mesures encaminades, en col·laboració amb els Consells, per a protegir a qui
hagi patit la substracció i adopció il·legal obrint noves línies d’atenció a
les persones afectades.
Hem instat al Govern d’Espanya a:
3.1
Crear una Mesa Permanent amb representació de les diferents administracions
públiques implicades i les associacions d’afectats.
3.2
Reordenar l’actual Oficina d’atenció als afectats per casos de bebès robats,
creada en el si del Ministeri de Justícia, a fi de dotar-la d’operativitat o
funcions reals.
3.3
Impulsar les reformes legals i reglamentàries necessàries per a la creació
d’una secció especialitzada en la Fiscalia General de l’Estat que permeti
investigar de manera coordinada els fets que presentin indicis de ser
constitutius de delictes relacionats amb els robatoris de bebès.
3.4
Crear una unitat policial especialitzada en la resolució dels més de 300.000
bebès desapareguts entre els anys 1940 i 1999.
3.5
Impulsar les mesures legals precises a fi de què els delictes relacionats amb
la trama delictiva del robatori de bebès siguin tipificats com delictes de lesa
humanitat i per tant, assoleixin la condició d’imprescriptibles, d’acord amb
l’article 131.4. del Codi penal, així com que aquestes persones siguin restituïdes econòmicament per l'Estat.
3.6
Finalitzar la base de dades sobre identificadors d’ADN, creada en el si del
Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses seguint totes les
exigències tècniques de la Comissió Nacional per l’ús forense de l’ADN,
adscrita al Ministeri de Justícia.
3.7
Crear una Comissió de la Veritat en relació amb els suposats robatoris de bebès
i adopcions irregulars efectuades durant els anys 1940 i 1990.
3.8.
Que el robatori d’infants sigui reconegut com un problema i assumpte d’Estat.
3.9
Adoptar mesures per garantir l’apertura dels arxius d’institucions com
l’Església.
3.10
Crear una Comissió Nacional de Persones Desaparegudes.
Desitjo que amb aquesta proposta poguem donar una miqueta de llum a moltes famílies que es troben en aquesta situació.
Desitjo que amb aquesta proposta poguem donar una miqueta de llum a moltes famílies que es troben en aquesta situació.